Moltes noies estaven bojament enamorades d'ell, però ell les refusava totes, ni tan sols la deessa Eco va poder conquerir el seu cor.
Un dia, mentre passejava pel camp, es va apropar a un rierol, i a l'acostar-s'hi per beure, va contemplar una imatge que el va deixar atònit. Sobre l'aigua es mostrava la imatge d'un noi de bellesa inigualable, perfecte. Trobà meravellosa la bellesa d'aquell rostre.
Va intentar parlar-hi, però sobre l'aigua només veia com aquell rostre obria també la boca, però sense dir-li res. Narcís allargava el braç, i aquell noi també allargava el braç cap a ell, però quan semblava que l'anava a tocar i introduïa el braç a l'aigua, la imatge es feia fonedissa i s'esvaïa.
Cada dia era igual, sempre succeïa el mateix. Ni tan sols escoltava la veu d'Eco, que intentava dir-li com n'estava enamorada d'ell, i d'advertir-lo de què allò que veia a l'aigua era, en realitat, el seu reflex. Però de la veu d'Eco només en podien sortir les mateixes paraules amb que Narcís la rebutjava una i una altra vegada, doncs, si bé ho sabeu, això és l'Eco.
Un dia, Narcís, embogit per aquella bellesa fluvial, es tirà al riu pensant que era la única forma que podria arribar-hi. Ja sota l'aigua, buscà aquell reflex, i de tant obsessionat com n'estava, acabà ofegat.
I en aquell lloc, on Narcís passà tantes hores contemplant el seu reflex i, on finalment hi va acabar perdent la vida, hi nasqueren unes flors molt belles, les flors del Narcís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada